Aicí, Mistral qu'èra un pauc pistachier va fau ben dire e que trevava gaire la glèisa lo dimenche, fai una òbra d'inspiracion catolica coma la d'un qu'es en cerca de notabilitat. Es pas passit son tèxt car demòra pasmens l'artista dau bofe esplendide, tot plen de creativitat mai que podèm plus onestament descurbir se demoram la clòsca pestelada d'un biais maniquean amb l'imatge calhat d'un poèta qu'auriá derivat dau costat de l'ideologia maurrassiana ce qu'es faus. Tre 1870, verai qu'es vengut conservator e sembla catolic bota d'una fe monte lo diable d'espereu vanega, bessai d'una fe un pauc regda a bèus uelhs vesènts,
lou saume de la penitencio (
lis isclo d'or) n'en balha un ressòn trebolant tre 1870 :
"Segnour, à la fin ta coulèro
Largo li tron
Sus nosti front ;
E dins la niue nosto galèro
Pico d'à pro
Contro li ro."
Dins
Nerto, pudicament, de la crosada albigèsa o dau catarisma, Mistral ne'n parla plus : sa fe crestiana sembla pas mancó mirgalhada d'un brison de catarisma e pasmens la crosada se debanèt quauquei decennias avans lo temps dau poèma. Siguèt evocada dins Calendal, una òbra que foguèt gaire ben reçaupuda que Mistral èra estat acusat de separatismat, bèu promier per Garcin qu'èra estat son amic, que prenguèt part benlèu a la creacion dau Felibritge, emai per Zola a la seguida. Après l'estrambòrd qu'aviá sucitat
Mirèio a Paris amb l'ajuda de segur de Lamartine, fau ben dire que seis òbras seguissèntas avián pas fach tant d'estampèu notament
Calendau. Mistral es espalancat, amar, de còps masochista : lo chale, l'estrambòrd, l'amor semblan de li faire paur e la possibilitat de s'embarrar per fugir una malastrada, es l'esclaire. Pòu venir la solucion, astrada de santetat.
Escriu tre la començança aquelei vers en favor de la fe que n'an tant parlat après d'uneis de seis amics e que fai targa au dobte qu'es pasmens la sau de l'èime per tot plend'intellectuaus de son temps :
"Crèire, coundus a la vitòri.
Douta, vaqui l'endourmitòri
Ela pouisoun dins lou barriéu
E la lachusclo dins lou riéu.
Un cop que l'aigo es enchusclado..."
Lo poeta a de segur tanbèn lo remembre d'una pichòta vesina dau Mas dau Jutge, trevada dins l'enfança, una de Malhana que li voliá de ben, que n'èra venguda amorosa pauc a cha pauc après qu'ague cargat sa raubeta. L'aviá refusada lo Mèstre. S'èra embarrada alora agolopada de tristessa, ela, coma monja, escalustrada dins lo regde patiment, enclaustrada avans de morir quauqueis annadas puèi...
Dos elements arqueològics eissits de Crau e de Gard, doas anticas pèiras tant se pòu dire an mandat lo lèc, abrivant l'imaginari de Mistral devers l'escriure, devers lei camins malaisats dau processus de creacion : la lèbre dau Pònt dau Gard e la Morga. La lèbre a ren d'una lèbre de segur, es puslèu un element itifalic esculptat sus lo pònt, rapresentant Priapa coma per sovetar lòngamai a l'edifici qu'a d'alhors ben atraversat lo temps (en acarant lo còp d'aiga de 1988 dejà !). Fai partida d'aquestei simbòles priapics coma se ne'n vei un pauc d'en pertot dins l'Antiquitat romana, a Pompèi per exemple es una fresca amb un falus dessenhat a l'intrada de l'ostau dei Vetii, puslèu aucelàs qu'aucelon, un simbòle qu'a ren de gorrin, ren d'obcene bota que serà guinhat dau det fatalament per la capelanha. Venon d'una antica supersticion a l'entorn dau culte dei divinitats generatriças per sovetar lòngamai au bastiment... Omo erectus !
"Quand bastiguè lou pont dóu Gard
Lou prefachié dóu mau regard
S'èro reserva pèr soun conte,
La proumiero amo, dis lou conte,
Que passarié sus lis arcas."
La legenda de la lèbre evòca donc un prètzfachier qu'a fach pache amb lo Diable dau temps que se bastiguèt lo pònt dau Gard. Lo diable s'èra reservat per salari la promiera arma que passèsse sus leis arcàs... bota per l'i faire rebuta, au darnier moment, l'i bandiguèron una lèbre... Lo diable alòr ne'n faguèt una brava bèba ! Ansin, la lèbre s'empeguèt sus lei queirons de la muralha.
"Vous souvèn pas de la sourneto que nous fasié la menineto ?"
Delaïda Polinet, la maire dau poèta emai sa grand se regalavan de l'i dire de còntes e de legèndas, l'avem dich, quand èra pichòt, veniá d'una raça de poètas de campèstre, pacans mai inchalhents qu'acampaires coma l'èran puslèu dau costat Mistral paire (li cantava dins son enfança promiera :
"Quau es mort ?
Jan dóu porc.
Quau lou plouro ?
Lou rei mouro..."
Es ansin qu'a ausit aquesta "sourneto" e que farà un poèma de voler fòrça crestian amb pasmens un antipape se legissènt ben tot e en partènt dei cultes dichs pagans. Autra pèira antica donc : la Morga qu'es una pèira levada antropòmorfica que data benlèu de la fondacion de Marselha a pòusita e que representa una divinitat ligada tanbèn a la fegonditat (d'unei cercaires an dich tanben que podiá èstre un priapa gallò-roman que siguèt enmasculat après) una pèira levada que Mistral n'a ausit parlar tre l'enfança, la Morga,
"cette pierre, ce bloc énorme à forme humaine, sur lequel on sévit les intempéries et les siècles existe toujours et toujours intrigue archéologues, historiens, savants en général, curieux d'ailleurs et surtout Provençaux. On l'appelle en effet
la Mourgo dans notre langue -
la Nonne de Laurade dans les savantes
Statistiques comme celles
des Bouches du Rhône du Comte de Villeneuve (1824)... Bien avant dans le temps, en 1025, le Cartulaire de Saint Victor, de Marseille, la nomme PETRA-MONICA in agro Rupiano (au territoire de Roussan) et l'état descriptif qui cite la pierre la dit : "Borne très ancienne, peut-être romaine, qui a l'apparence d'une statue de religieuse. L'opinion la plus commune est que ce monolithe est une ancienne divité païenne" " nos ditz Marie Mauron dins "Légendes du triangle sacré". La Morga es ara dins la zòna periferica de Sant Esteve dau Grès, precisament au pargue de Laurada.
Tot comença adonc amb lo riche baron de Castèu-Rèinard, Pons, paire de Nèrta, que vendrà, una nuech de folastritge après nòu jornadas de drilhança , l'arma de sa pichòta. Pons es agantat au galet per sa passion dau juec . La vendrà au diable en persona, un pache que se dèu complir 13 ans après lo jorn de sei 16 ans. Vaici ce qu'en diguèt totjorn Marie Mauron dins "Légendes du triangle sacré" :
"on mange, on boit, on paillardise, on joue dans une frénésie croissante. Pons perd, perd toujours, persévère, rendu fou par la malchance et le désir aveugle de se rattraper. Impossible. Il perd toujours jusqu'à dit-il :
"Moun esparvié,
moun cavalin, mis óulivié,
moun mantèu rouge de Flóurenço,
Tóuti mi colo de Prouvènço,
Moun devèns de Castèu-Reinard..."
S'en retournant, de nuit en son manoir, dans un cataclysme subit, le Diable l'arrête, lui offre tout l'or de la terre, la satisfaction des désirs, des vices dont sa chair et son coeur sont hantés, non en échange de son âme qu'il possède déjà, mais de celle de Nerte, sa fillette..."
E Mistral nos fai un retrach ben ambivalènt de Satan que sembla pas lo laissar de peira a bèus uelhs vesènts (siguèsse ancar trevat d'aquesta cremeson solari d'un paganisma qu'assajèsse de contenir ?)
"Lou diable es un coumpaire gai.
Au mes d'abriéu, sus lou margai
Cerco li danso fouligaudo.
Lis escoundudo, la man caudo,
Lou jo d'amago-que-tu-l'as,
Fauto de mies, ié fan soulas.
Lou galoubet, la carlamuso,
Acò l'atiro, acò l'amuso ;"
Gaire de temps avans de secar, lo vielh Pòns se carcanha e revela a Nèrta la terribla malastrada qu'es sua culpa. Nèrta qu'a agut una educacion noirida de l'ensenhament dau
Breviari d'amor se ditz que pasmens n'i a un benlèu, lo Papa en Avinhon que podriá benlèu l'ajudar e l'i permetre d'escapar a sa malastrada. A l'astre de poder passar per un soterrenc secret que mena de Castèureinard fin qu'au Palais dei Papas, un soterrenc qu'a sa realitat mai qu'es ara tapat. Ailà en Avinhon, Nèrta rescontrarà lo capitani Rodriga qu'es lo nebot dau Papa en persona e que li farà rescontrar l'Autisme. Cu es aqueu Rodriga ?
Un sodard gorrin, una santa arma ? Lo dobte naseja. Aqueu vai li permetre d'escapar ais arpas dau diable ? Va veirèm ! Declara son amor a Nèrta e li ven qu'una solèta causa li pòu permetre d'evitar sa malastrada, es l'amor !
"Sabès quau pòu gibla lou Diable ?
I'a que l'amour. E qu'es l'amour ? ...
L'amour es un bouquet au sen
Faguè Roudrigo, es un calice
D'ipoucras pur e de delice !e nais."
Lo Papa tant presènt dins
Nerto es Beneset 13, lo darnier Papa, valènt a dire Pedro de Luna, un antipapa que sent a sòupre a bèus uelhs vesènts. Aquì poncheja l'atrivament mistralenc per lei pensadas divergentas. Se Mistral fai una òbra sulpiciana, ata pasmens s'encamina dins la dralha dei antipapas d'Aveiron (qu'avián tant esblèugit lo Joan Bodon) coma per afortir que demòra una glèisa a costat de la glèisa romana, una qu'es pas tant gastada qu'aquela de Roma. Ansin, son crestianisma sembla plus tant inocentament catolic. Fau saupre coma va disiá Max Roqueta en 1965 que lei Papas d'Avinhon siguèran de granda ajuda per la cultura. Avián fondat d'universitats, aparat lei judièus sota l'Inquisicion. "Ils étaient enfin mainteneurs de justice, du droit et surtout de l'unité de l'Eglise, synonyme en ce temps d'unité de tous les hommes. Et l'on peut manquer de songer sur ce point à la figure shakespearienne de celui qui futle dernier Pape d'Avignon, Pedro de Luna, Benoit 13, le Pape Lune. Sa vie ne fut qu'un long combat pour réaliser autour du trône de St Pierre le même but que poursuivit vainement Dante, l'exilé de Florence (le Pen Cub avait organisé un colloque avec pour thème la Divine Comédie), l'unité et partant, la paix des hommes. En bon héros tragique, il succomba à la sottise, à l'égoîsme, à l'ambition des Princes, à la cautèle des clercs, à l'indifférence d'une masse aveuglée de fatigue et de souffrance. Sa longue vie, son règne de 28 années commencé presqu'au bord de la réussite -alors que toutes les Cours d'Europe étaient présentent autour de lui et le Collège des Cardinaux légitimes le soutenait de sa foi et de son labeur- ne fut qu'une marche continue vers la solitude absolue qui précède la mort et que la mort seule peut consoler." (Max Roqueta)
Nèrta adonc, son ensenhament es en ren de fin'amor, li ven dau
Breviari d'amor :
"Ah lou bèu libre ! Menciounavo
En chasque vers que degrunavo,
E lis aucèu e li peissoun
E li bestiau qu'en terro soun ;
E li vertu meravihouso
Di planto, di pèiro preciouso,
Lou safir, la pèiro d'eimant..."
Aquesta enciclopediá, escricha per un monge de Besièrs, Matfre Ermengaud, franscican saberut, es la soma dei coneissènças de la pontanada, òbra d'erudicion començada en 1288 après lo calabrun dei trobadors tot bèu just, a n'aqueu moment ont lei darniers trobadors an cantat pusleu la Vierge Maria que l'aimada. Coma per l'òbra de Dante d'un autre latz, es un tèxt de rompedura a rappòrt de l'erotica dei trobadors : se Guilhem de Peitius es benlèu citat, lo Breviari vòu despassar la lirica dei trobadors, fatalament. Aquí non se parlarà de vers de drech neient, dau gat rós o dei doas cavalas de Guilhem qu'es estat escomenjat per lo Papa... Au siegle 14en, de poètas sensa vergonha avián représ de cançons trobadorencas per se ne'n trufar parodicament. Lo
Breviari d'amor es un manescrich magnific en 4 partidas que dona d'er a n'un aubre metaforicament, un aubre d'amor en l'onor de la fe crestiana. I son mes en scena poëticament lo saber filosofic, essencialament crestian mai tanbèn de coneissènças scientificas de la fin dau 13en e d'en pertot lo Crist li senhoreja emai la savièsa, la sapiéncia. La pluma d'Ermengaud parla au nom de sa fe. Quora se parla de l'amor, Dieu es gaire luenh e tanben la nicion de pecat. Sa pluma es pas la dau Monge de Montaudon, pluma en dualitat erotisanta, puslèu es au servici d'una compilacion de coneissènças d'aqueu temps, se l'i tròba lei vents que bofan en Provènça, lo maestre bèu promier que donarà lo mistrau, (p 86) "lou fourmidable maïstrau" que Mistral a représ dins lo poèma, mot trebolant per lo poèta qu'a aquest meme patronime.
Quora Rodriga acaba sa declaracion d'amor per reprendre lo fiu de l'istòria, Nèrta espincha subran a la paret lo grand crucifix que li rapela lo sens dau dever, son sacrifici, lo fach que dèu renonciar fatalament a l'amor e donc virar l'esquina a Rodriga. Passa que t'ai vist ! Pasmens, lo país es pichonet entre Aupilha, Ròse e Durença, ansin, gaire de temps plus tard, lo rescontrarà mai en camin devers Arle lo Rodriga qu'es a la seguida de Lois 2 e de sa nòvia a mand de se maridar. Nèrta ela es a mand d'èstre confessada per l'Autisme en persona que li donnarà lo consèu de s'embarrar dins un convent per faire targa a son negre destin. Nèrta ditz de vòc, prendrà lo vèu a l'abadiá de Sant Cesari, es clar per ela. Pasmens, Rodriga quicha mai, la vòu e li ditz en camin que jamai de la vida, lo convent la podrà aparar deis arpas de Lucifer, lo diable l'anarà quere ont que siágue ! Mai Nèrta a promés au Papa, son oncle, la renonciacion, es en cèrca d'un improbable salut. Après lo maridatge dau rèi a Sant Trefume, festejan aquò amb una batèsta dins leis arenas arlatencas entre un lion, lo lion d'Arle e quauquei braus. Nèrta es convidada, es a l'onor, pròche lei nòvis, just dessota. Dins lo combat, subran, lo lion ferit sauta devers ela. Aquí, Rodriga, tal un sant Miquèu acarant lo drac, s'abriva per tuiar lo lion d'Arle que l'amenaça, lo tuia d'un còp d'espada. Nèrta es estomagada e pasmens, dèu dins gaire prendre lo vièstit a Sant Cesari coma ne'n faguèt la promessa. Lo Papa Beneset presidarà d'esperèu la ceremonia.
"Pèr èstre santo, Dièu m'apello".
Nèrta prononcia sei vòts, se dona a Dieu en s'embarrant ad vitam eaternam, lei cisèus la van tondre coma bediga avans l'amontanhatge e Robert Lafònt a sotlinhat dins
Mistral ou l'illusion coma Mistral a mes en avans dins son dire aquesta scena d'una vioulencia masochista per un grand sensuau coma èra. L'i fan prometre castetat, obeïssença e pauretat, sa vidassa s'empèira : la monja ven morga, se dona en ofèrta a Dièu tot poderós. Rodriga a pas renonciat a Nèrta v'eu pasmens e v'eu acompanhat de sei colègas sodards van a totei zuèrtas desfonsar l'intrada dau claustre. Fan un chaple e d'unei desbauchats atacan lei morgas. Rodriga aganta promier la pichòta e la mena ais Aliscamps avans de tornar a la batalha amb sei companhs. Ansin la laissa pròche lei tombas. Quora s'entornarà Rodriga, Nèrta aurà fugit avans de trevar lo campèstre soleta puei de s'enfugir dins un bòsc ont rescòntrarà un ermite en cu cònta tot. L'ermite li rapela ce qu'es la lei crestiana, ce que dona la fe puei vaquí la scena miraclosa coma va farà puèi Claudel dins
l'annoncia facha a Maria ò Pasolini dins son estranh
Teorem que s'acaba amb la serviciala s'enaurant en santetat en dessus dei teulissas. Es la venguda de l'angel Sant Gabrièu, lo miracle. Eu ven noirir l'ermite chasque jorn, li dona son pan quotidian e s'avisa lèu, estabosit de la presència de Nerta ai costats de l'ermite que l'es pus vertadierament lol.
L'angel l'aleiçona, reguinha e li ditz qu'es voat a la solesa per son salut e que Nerta deu s'entornar tot d'una au covent. Avans, l'ermite a evocat polidament la creacion en observant una òbra de la natura que n'en a fach una metafòra :
"Espincho aquelo mouissalino
Que dins l'espaci remoulino !
Un rai d'amour e de soulèu
l'a facho naisse; aniue belèu
Aura coumpli soun eisistènci..."
Rodriga d'un autre latz per reconquistar Nèrta pacheja amb Lucifer coma son doble l'antic pretzfachier dau mau regard de la sorneta (e benlèu Mistral eu meme, lo pistachier de la còst-a plena, quora trevava d'endrechs de plaser desconselhats formalament per lei capelans), Rodriga a pas perdut l'estèla... pacheja amb Satan, Rodriga vanega quora d'un caire, quora de l'autre mai aquí, vai devers la negrura... Ont resquilha lo nebot dau Papa ? Es pas clar per aqueu que legís
Nerto, es entre doas aigas, la pichòta saup ben qu'ais arenas l'a sauvada eroïcament, es estat son sant Miquèu, Nèrta a fisança d'eu, saup que l'aima, se sent ligada per l'eternitat bota saup pas qu'a fach pache diabolic. Es en trantalh, saup pasmens que se pòu enganar. Son ara toei dos dins lo Castèu dau diable, (deriva devers lo Marqués de Sade encò de Mistral ?) e lèu, Satan vai pareisser per demandar sa preda. Nèrta bassacula fatalament devers l'amor. Embarrament o libertat ? Amor o salut ? Es aquí que Mistral desgruna lei set pecats capitaus, promier :
"Prince di sèt pecat moutau,
Règno l'ourguei dins la proumiero :
L'encèns, aqui, de sa fumiero,
Ennivoulis lou rai dóu jour."
Es dins aquest membre dedicat a l'orguelh que convòca la figura dau trobador e podèm imaginar que lo mèstre, un pauc trobador dins son siecle fatalament, renega aici l'ilustre passat literari amb d'unei cançons entre lei plus arderosas dau fin'amor medievau. Pasmens tre l'acomençança de
Nerto, lo mèstre evòca amb un brison de languiment l'edat d'aur de la lirica occitana que s'es enfugit desempuei la fin dau siecle 13en :
"Ero passa lou tèms de joio,
Lou tèms d’amour, lou tèms de voio
Onte venien casteleja,
Dire de vers e galeja
Li Troubadour ! Lou manicòrdi
Bandissié plus soun dous acòrdi
A la lugano de la niue."
Vaquí lo pendis masochiste de Mistral, (eu e seis amics de còps son estats accusats per lei capelans de metre tròp de chale, tròp de sensualiat dins d'uneis òbras coma lo paure Aubanèu quand pareguèt "
la mièugrano entreduberto"), fai targa a la figura trobadorenca, aguèsse pogut s'identificar a la "mesura" per exemple mai nani !
A la perfin de la fin finala, Rodriga vai acarar lo diable, lo nebot dau Papa vòu pas que Nèrta tombèsse dins sei rets. Faire rebuta au diable ? Impossible, fatalament. Rodriga e lo diable s'aprefondisson dins lo castèu maudich que s'escranca. Dins la scena seguissènta, l'angel vendrà ensenhar a l'ermite que Rodriga e Nèrta son ara en Paradís e Nerta aicibàs s'es empèirada. Es venguda la Morga ! Lo destin se complirà ribon ribanha coma per l'Oedipe, fatalitat de la malastrada.
Rodriga, doble mistralenc ? Es benlèu ambigu, vanegant entre ben e mau tant coma vai lo molin, lo brièu de la vida, reverta lo principi dau mau que se mescla a totei causas un pauc coma aquelei panturlas de Marselha en 1943 dins lo barri reservat qu'escondián un pichòt judièu maugrat sa vida infama, gaire de temps avans que lo barri siguèt rasclat en janvier de 43...
Un còp de mai dins l'òbra mistralenca, retrobam amb aqueu personnatge, es recurrènt, una mena d"'òme alobatit" coma l'Ourriàs, demandaire de Mirelha qu'a ferit Vincent, son rivau emai lo Severan de
Calendal, aquest òme alobatit tendut devers sa pulsion de brutalitge, son instinct de masclàs dominant que vòu bailejar en usant de còps de la fòrça coma mejan. E podem sonjar a n'un ressòn eventuau amb lo biais de faire dau paire François Mistral, lo partiarche que senhorejava au Mas dau Jutge. Dins la correspondancia de Mistral joine, nasejan de confidéncias a Romanilha ont lo poeta se planhe de la pigresa de son paire. Coma èra vertadierament la relacion entre Frederic e son paire ?
Coma se passèt quora Frederic Mistral après la fin de seis estudis e maugrat qu'ague agut son diplòme d'avocat prenguèt la decision de fin finala jamai plaidejar ? E amb l'istòria d'amor entre Mistral e Magdalena, la serviciala dau mas...
Ben e mau son entrebescats tanbèn encò de Rodriga tant coma au dintre meme dau palais dei Papas.
Mai luènh dins la tragedia, a la fin dau tèxt, s'avisarèm que lo Palais dei Papas es tanbèn l'endrech ont lei libres defenduts son embarrats e es aquí que Rodriga, lo nebot dau Papa a pogut legir e s'es apasturat de tota la frucha defenduda, l'escrich que sentis a sòupre :
"Roudrigo , aro pasmens fau dire,
Maugrat l'eicès de si delire,
Maugrat si vive tourmentau,
Ero lou fièu d'un bon oustau
E generous de sa naturo.
Mai, embarra pèr aventuro,
pendènt quatre an e vounge mes
Dins lou palais dóu Papo, e mes
Pèr Boucicaut à l'esquichèti,
Dintre l'enuei d'aquéu long sèti
Avié furna la librarié
E ressegui fin-qu'au darrié,
Dins lis archièu tóuti li libre.
Or lou palais èro lou cibre
Onte lou pensamen uman
Venié se móuse de dos man."
Mistral s'adreiça au lector dins l'epilòg en evocant la Morga, la pèira levada de Crau verda, valent a dire Nèrta ara empeirada, son arma, empeirada davans la fòrça dau mau :
"Dins l'emplanado meissounenco,
Veiras la Mourgo peirounenco,
De l'infernau e de si tron
Pourtant la marco sus lou front :
Mudo, plantado coume un terme,
Escouto greleja lou germe.
Voulènt cerca'n pau de fresquet,
S'amagon dins sa vestimento
Embausemado pèr la mento."
Cu es lo diable ?
Un portaire de lutz que s'encamina quasi en santetat, sorgènt d'una memòria a mand de s'avalir, un que siguèt soventei fes lo non comprés de son mond, subretot au vilatge, un que resquilhava luenh davans... coma dejà dau temps de l'espacejada de vèspre a Malhana amb sa molher pasmens, ela qu'èra a cent metres darrier. Mistral, tapat de son mantèu, ben agolopat de son mantèu enneblat d'amarum, de glòria passida e de solesa, tirassant son "sac de garris"... Aquest òme ermite que s'encaminava en gosta solet meme que siguèsse acompanhat de sa fema o de son fidèu "Pan perdut".
Fatalement, de Mistral ara, l'òbra s'escafa. Lo Mèstre recampa plus lo molon, bota sobran de noms de carrieras, d'estatuas mai o mens ablasigadas dins una passa malaisada. Mandarem un salut forever per son ambicion intelectuala imensa emai son bofe de poesia tant poderos e direm mai lo pantai bercat e la cremadura solaria d'un infinit paganisme !
Mistral a portat pèira, una bela clapa au clapier. Lo diable pòrta pèira, de segur qu'ara se pòu comprendre a mai d'un niveu fatalament :
-lo principi dau mau carreja tanbèn dins sa part sorna lo bastir dau mond
-au segle 13en, lei bastissèires de catedralas, companhons de còps, de la fe benlèu mau segura, pasmens èran au servici de sei balhaires d'òrdre, aquelei de la santa glèisa
-Provença de vuèi nos pareis ben empèirada fin qu'a son sigle PACA que carreja sa tecnocratica desumanisacion
-la pèira es tanbèn lo queiron obcene, tant impudic ais uelhs dau catolic, lo simbòle priapic, figura gorrina tant presenta encò deis Ancians per dire lòngamai, pas mai
-se regussam lei causas, la capèla de Sant Gabrièu s'es empeirada subre lei sobras d'un santuari pagan coma se ditz
-Mistral d'espereu èra soventei fes en trantalh dins l'enanar de sa vida, amic a l'encòp d'un Romanilha catolic integriste, Bonaparte Wyse, un fraire republican o lo jove Carles Maurràs que vendrà lèu federalista e reialista, fondator de l'"Action française", e amb sa granda sensualiat de poèta, tot aquò lo menava de còps devers aquelei venecianas evocadas dins son
Pouèmo dóu Rose.
-Nèrta fin finala s'empeirarà, s'enmuralharà en morga davans la fòrça dau diable sensa jamai venir mongèta
-last but not least, es benlèu tanbèn lo diable qu'empèira leis armas davans l'amor, davans la lenga occitana, una fòrça que pòu crestar un imaginari un pauc tròp descabestrat, lenga tròp viuta, aquesta lenga d'òc mai reguèrga qu'una lenga d'estat quand ditz, la vida, l'amor o la mòrt. Coma disiá lo poèta Bernard Noël, d'unei lengas carrejan sei censuras de lexic, sei non dichs dins son oficialitat academica.
Bibliographie :
Livres de Frédéric Mistral :
Nerto
Mirèio
Lou pouèmo dou Rose
CalendauEditeur : CPM 1966
Essais consacrés à Frédéric Mistral :
Mistral ou l'illusion de Robert Lafont. Editeur Ventterral 1980
Etudes mistraliennes de Charles Mauron. Editeur : Centre de recherches et d'études méridionales 1989
Mistral, mage de l'Occident de Marcel Decremps. Editeur : CPM 1986
Frédéric Mistral Claude Mauron. Editeur : Fayard 1993
Mistral, l'enfant, la mort, les rêves de Jean-Yves Casanova. Editeur : El trabucaire 2004
Légendes du triangle sacré de Marie Mauron. Edition Ouest-France 1980
Autres livres :
Recettes médicales alchimiques et astrologiques du 15ème siècle Clovis Brunel CNRS. Editeur : Edouard Privat 1956
L'outrage aux mots de Bernard Noël. Editeur : Pauvert 1975
Extrait d'une prise de parole:
Discours de Max Rouquette à Avignon lors du colloque du Pen Club International 1965 (archives du Centre de documentation provençale à Bollène